On ets inspiració que no et trobo? Sóc davant el paper, impacient, esperant un mot, una espurna, un “mira tu per on, això sona bé”. Perquè passem tant de temps lligats que no ens separa ni la pròpia pell, creixent en aquesta comunió sospirs, passió, somnis, plaer? Per què, amb el pas del temps no ens coneixem al trobar-nos desprès d’haver-nos estimat tant al mig de paraules i esborranys? Ets el meu sí, també el meu no. Al cap i a la fi no vull viure sense tú, m’omples de fantasies i realitats que en el paper assoleixo dibuixar. Em sento orfe quan te’n vas. Les meves pors poc a poc augmenten, i em pregunto quan tornaràs, per seguir sent tú el meu mestre.
(desembre 2015)