Aquest poema no té títol. El bolígraf torna a vesar sang sobre la catifa blanca dibuixant signes encadenats parint noves paraules nascudes en un prostíbul. Els mots es rebel·len sens parar no els agrada el color que tenen: el verd no vol ser taronja, el que és vermell no vol ser negre. Déu meu quin embolic el que entre tots han creat! No sé si faré més poemes de bolígrafs i mots de colors i amb modesta rima lliure, perquè el que jo volia que fos, amb tota humilitat, era jugar amb els morfemes.
(gener 2018)